FacebookTwitterYouTube  Botó Instagram web

Hi ha nombroses patologies neurològiques que poden cursar amb alteracions de la sensibilitat i del moviment de la musculatura orofacial i laríngia (ictus, TCE, Malaltia de Pàrkinson, Corea de Huntinghton, etc.), que produeixen alteracions en l’expressivitat facial, la parla, la deglució i la veu.

Des de l’àrea de logopèdia de l’AVAN apostem per l’aplicació de tècniques innovadores que estan resultant molt beneficioses en la intervenció d’aquestes alteracions. Per aquest motiu ens hem especialitzat en l’electroestimulació neuromuscular.

Què és l’electroestimulació?

L’electroestimulació neuromuscular (EENM) és una tècnica no invasiva que consisteix en l’aplicació d’un estímul elèctric a determinats músculs a través de la pell, mitjançant uns elèctrodes. En funció del tipus de corrent que apliquem s’estimula la sensibilitat o bé el moviment.

Podem aplicar l’electroestimulació amb l’objectiu d’enfortir la musculatura, reduir edemes, realitzar reeducació muscular, conservar i augmentar l’amplitud del moviment muscular, i estimular a nivell sensorial o motor

L’ús de l’electroestimulació es combina amb la realització d’exercicis per tal que el tractament millori la capacitat del pacient, de manera que la contracció pugui ser progressivament més voluntària, fins que finalment no sigui necessari el suport extern.

És una tècnica que no crea dependència, ni efectes colaterals incòmodes.

Aplicacions de l’electroestimulació neuromusculari en neurologopedia

A l’AVAN apliquem l’electroestimulació en les següents patologies:

Disfàgia orofaríngea

La disfàgia és una alteració en la capacitat d’empassar, ja sigui per dificultats en la preparació i control del bolus alimentari, com en el seu desplaçament des de la boca cap a l’estómac. L’electroestimulació ens permet millorar la sensibilitat, coordinació i força de la musculatura implicada en la deglució, i específicament, millorar la força de la llengua, l’ascens de la laringe i el tancament de les cordes vocals, de manera que la deglució es produeixi de forma segura i eficaç.

Paràlisis facial

La paràlisi facial és la disminució o pèrdua total de sensibilitat i/o de moviment en una meitat de la cara o, en casos més severs, en les dues meitats, a causa d’una lesió del nervi facial. La paràlisis facial sovint també té afectes psicològics adversos en la persona que la pateix, ja que s’altera una cosa tant important i identitària com és l’expressió facial. L’electroestimulació en la paràlisis facial permet millorar la sensibilitat i mobilitat de la musculatura afectada, millorant l’expressivitat facial, l’articulació, la deglució i l’autoestima.

Alteracions de la sensibilitat i mobilitat de la musculatura intraoral

Aquestes alteracions poden aparèixer en el context de diferents malalties neurològiques, en l’ictus o en el TCE. L’electroestimulació permet estimular la sensibilitat i la mobilitat de la llengua, les galtes, el vel del paladar i la faringe, millorant la parla, la veu i la deglució.

Disfonia

Una disfonia és una alteració de la qualitat de la veu, sense que es perdi completament. A l’AVAN ens trobem amb disfonies orgàniques d’origen neurològic, ja que apareixen en el context d’una malaltia neurodegenerativa, o en casos d’ictus i TCE. L’aplicació de l’estímul elèctric tindrà com a objectiu produïr una veu tant funcional com sigui possible, mitjançant la relaxació o contracció dels músculs implicats en la seva producció (en funció del que requereixi cada cas).

La teràpia amb electroestimulació es realitzarà sempre a partir de la valoració individual de cada pacient, tenint en compte les característiques de la seva malaltia de base i les seves característiques individuals, per tal d’adaptar al màxim la teràpia a les necessitats de cadascú.

Marta Abellan Costa

Logopeda de l’AVAN

Col. núm. 1785

La distonia és una malaltia neurològica amb transtorn del moviment, de caràcter crònic i que es caracteritza per contraccions musculars involuntàries, repetides, sostingudes que causen moviments espasmòdics i/o postures anormals.

Pot ser generalitzada o que afecti a segments més concrets del cos (focal, segmentària, multifocal, etc).

La distonia cervical o tortícolis espasmòdica és un tipus de distonia focal que afecta als músculs del coll.

Les posicions anormals que pot arribar a adoptar el cap (intermitents o permanents) poden donar lloc a d’altres lesions: per exemple lesions a les vértebres, desviació de la columna a nivell dorsal i lumbar, asimetría de les espatlles i dificultats per mantenir la mirada endavant per la posició del cap (cosa que pot dificultar de manera important activitats de la vida diària).

A part de que és imprescindible el seguiment per part del neuròleg, és importantíssim seguir un programa de fisioteràpia adaptat on els principals aspectes a treballar seran la reeducació funcional i la postura.

Caldrà una valoració i un tractament específic per a cada persona totalment individualitzat. No obstant, alguns dels objectius generals de la teràpia podrien ser:

-        Mantenir i/o millorar l’amplitud articular.

-        Prevenir o millorar el dolor.

-        Millorar la postura i el control del moviment.

-        Prevenir deformitats.

-        Ensenyar a la persona a compensar la seva incapacitat per fer alguna cosa.

Quan abans es comenci a fer la teràpia, millor serà el control motor i més efectives seran les millores per poder-les mantenir al llarg del temps, sempre i que el pacient sigui constant en el treball fora de les sessions seguint la guia del fisioterapeuta.

És important que no es facin massatges, làser i d’altres “teràpies” perquè empitjoren els símptomes.

El professional adequat per a portar aquest tipus de tractament és el fisioterapeuta especialitzat en distonia cervical.

La Malaltia de Pàrkinson és una malaltia neurodegenerativa produïda per la degeneració d'un tipus de neurones que es troben en una regió profunda del cervell anomenada substància negra. Aquestes cèl·lules del cervell són les encarregades de fabricar una substància anomenada dopamina, el neurotransmissor responsable, d'entre altres funcions, de transmetre la informació que fa possible el correcte control i coordinació dels moviments. Quan al cervell no disposa de dopamina suficient, els missatges de com i quan s’han de realitzar els moviments no es transmeten correctament, apareixent així els símptomes propis de la Malaltia de Pàrkinson.

L’edat d’inici dels símptomes es situa al voltant dels 60 anys, tot i que un 15% dels afectats poden iniciar els símptomes abans dels 45 anys.    

Tot i ser una malaltia força freqüent (afecta al 0.3% de la població, tot i que aquest percentatge augmenta amb l’edat, de manera que aquest pot arribar al 1-2% en persones majors de 60 anys), encara avui en dia hi ha molt desconeixement sobre la mateixa en la població general. Tradicionalment, s’associa la malaltia al tremolor, però només el 70% dels afectats presenten aquest símptoma. Aquest es caracteritza per ser de repòs, és a dir, apareix quan el malalt no fa cap activitat, i desapareix quan es realitza un moviment voluntari. Inicialment només és present a una part del cos, però a mesura que avança la malaltia, pot presentar-se a ambdues bandes. El tremolor afecta típicament a les extremitats (mans o peus), però també pot estar present a la mandíbula o la cara (parpelles o llavis). Aquest tipus de tremolor respon bé a la medicació antiparkinsoniana (levodopa i agonistes dopaminèrgics).

Per tal de poder fer un diagnòstic de Malaltia de Pàrkinson, han d’estar presents 3 dels quatre símptomes cardinals de la malaltia, que són els següents:

-      Tremolor

-      Lentitud

-      Rigidesa (augment del to muscular)

-      Inestabilitat postural

Però de la mateixa manera que no tots els malalts de Pàrkinson presenten tremolor, no totes les persones que tremolen tenen una malaltia de Pàrkinson. Hi ha altres patologies que poden cursar amb tremolor, com poden ser:

-      Tremolor essencial: és un tremolor bilateral i simètric, no va acompanyat de la resta de símptomes típics de la malaltia de Pàrkinson i augmenta amb l’acció. Afecta bàsicament als membres superiors, però rarament als peus. No respon als fàrmacs antiparkinsonians, tot i que sí pot tractar-se amb altres tipus de fàrmacs.

-      Atàxia: el tremolor és més ampli i augmenta amb el moviment, i va associat a torpesa motriu. L’atàxia pot aparèixer després d’una lesió cerebral (ictus, traumatisme cràneoencefàlic...).

-      Distonia: el tremolor apareix associat a una postura distònica, no aïlladament. La distonia és la contracció simultània de músculs antagonistes, de manera que quan s’intenten moure segments corporals oposats pot aparèixer una oscil·lació semblant al tremolor. Apareix principalment al coll i a la mà.

-      Parkinsonisme associat a medicaments: l’ús d’alguns medicaments (haloperidol, clorpromazina, valproat...) poden produir una forma reversible de parkinsonisme. Suspendre els medicaments o reduir-ne la dosi produeix una disminució o desaparició del tremolor.

-      Parkinsonisme vascular: es produeix com a conseqüència de petits infarts cerebrals. El tremolor és atípic en aquest tipus de parkinsonisme i va associat a demència o pèrdua de capacitats mentals. Aquest tremolor respon poc al tractament antiparkinsonià.

Davant de qualsevol dubte, sempre s’ha de consultar al metge.

Mind què? Tot i que es tracta d’una filosofia de vida, d’una pràctica constant i tècnica psicològica que cada vegada s’estén més al nostre territori, encara hi ha moltes persones que no coneixen aquesta pràctica mil·lenària, així que començaré donant una definició.

Jon Kabat-Zinn (2005), un dels autors més rellevants en la difusió de Mindfulness el defineix com “El procés d’observar expressament cos i ment, permetent que les nostres experiències es vagin desplegant de moment en moment i acceptar-les tal com son. Aquest procés no implica rebutjar les idees ni intentar fixar-les, ni suprimir-les, ni controlar-les. En definitiva es tracta de prestar atenció al moment present sense jutjar”

La nostra ment es troba en constant  moviment, analitzem, jutgem, avaluem, reaccionem, sentim, percebem i incorporem a les nostres memòries múltiples estímuls, i en aquest anar i venir del nostre cervell del passat al futur ens perdem l’únic moment real, el present.

Mindfulness ens proporciona una major comprensió de les pautes habituals de pensament i pot desenvolupar un paper molt important en la millora del nostre patiment físic i psicològic, però no sempre és fàcil observar-nos a nosaltres mateixos i als nostres pensaments i conductes problemàtiques donat que, el més habitual és que no lligui amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos (Stahl y Goldstein, 2010).

Però és Mindfulness una nova moda? No hem d’oblidar que Mindfulness és una pràctica que prové de la filosofia Oriental Budista i que diferents autors l’han traslladat a Occident a través d’un apropament psicoterapèutic i que s’està posant a prova amb múltiples estudis científics. Els estudis realitzats fins a l’actualitat ens informen de canvis importants a nivell cerebral, aconseguint augmentar àrees del cervell relacionades amb el benestar i millorant la regulació emocional i el sistema immune entre d’altres. D’altra banda també s’han i s’estan realitzant múltiples estudis sobre l’impacte de la pràctica de Mindfulness aplicat a diferents processos (processos de dol, dolor crònic, fibromiàlgia, cuidadors, trastorns de la personalitat, trastorns afectius, etc.).

Centrant-nos en l’aplicació de Mindfulness a la Fibromiàlgia i el dolor crònic cal destacar que el tractament s’inicia amb l’objectiu de reduir el patiment emocional donat que dolor i resistència al dolor és igual al patiment. En general els pacients amb dolor crònic conviuen també amb un gran patiment emocional pel propi dolor i el primer pas per aconseguir una millora es troba en l’acceptació. D’entrada parlar d’acceptació del dolor a una persona que el pateix sembla una utopia, ens neguem a acceptar el dolor però, tal com indiquen diverses orientacions psicoterapèutiques amb una àmplia evidència científica, l’acceptació és el germà petit del canvi, només quan acceptem el que ens succeeix podem començar a canviar-ho (Rodríguez Vera, 2013).

És per tant imprescindible des de la perspectiva del Mindfulness promoure l’acceptació, la comprensió i la compassió per un mateix per poder treballar amb el dolor crònic i amb el trauma. Si aconseguim assumir aquesta actitud i romandre tranquils amb el nostre dolor, mirant-lo d’aquesta manera tot i que sigui durant el temps que dura una o mitja respiració complerta, haurem donat un pas en la direcció correcta (Kabat-Zinn 2011).

Ho posem en pràctica?

Sabem que un quilo de pràctica és millor que una tona de teoria, així doncs, ho intentem? Us proposo una petita pràctica en forma de tastet deixant així la porta oberta a seguir investigant i practicant i, si teniu interès en aquesta i altres tècniques no dubteu a consultar amb els psicòlegs de la Fundació AVAN.

Esculli una tasca quotidiana com cuinar o dutxar-se i tracti de portar-la a terme atentament i posant en ella tots els seus sentits. Si, per exemple, s’està dutxant, sigui conscient del que està fent, noti la textura de l’esponja i el sabó, la temperatura de l’aigua i les sensacions físiques que li aporta el seu cos, concentri’s en l’olor, el so de l’aigua i detalls com les bombolles que fa el sabó sobre la pell. Pari atenció a tots aquests estímuls que normalment passen desapercebuts i... veiem què succeeix!

L’oci és un dret humà fonamental i del que ningú hauria de ser privat, ja que aquest és un signe de qualitat de vida. Però, cada dia som més conscients de les dificultats que moltes persones pateixen per accedir a un oci de qualitat i digne. Allò que algunes persones consideren senzill, per altres pot ser inaccessible a causa d’un seguit de barreres personals, de comunicació, físiques, socials o familiars.

Hem de potenciar aquests espais d’oci per augmentar els moments de socialització a través de la visió crítica i de l'empenta per escollir les nostres pròpies activitats, les quals fomentaran noves relacions socials i la participació activa en la comunitat. Serà de gran importància, afavorir l’autodeterminació de les persones afectades per malalties neurològiques a través de la seva decisió sobre el seu propi oci i realitzar l’acompanyament pertinent en cada situació.

Així doncs, podem parlar de la inclusió com una actitud relacionada amb un sistema de valors que assumeix la convivència tenint en compte les diferències individuals i col·lectives amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de tots els agents implicats. El qual hem de potenciar creant intervencions concretes enmatèriad’inclusió.

D’aquesta manera, podem dir que l’oci i la participació comunitària ha de ser una de les principals eines d’inclusió social per tal de millorar la qualitat de vida de les persones afectades per una malaltianeurològica. Des de la Fundació AVAN, portem a terme diferents programes per aconseguir la inclusió real de les persones afectades. Aquests són els següents:

  • Casal Obert (programa setmanal que es realitza entre setmana)

  • Kedem (programa setmanal que es realitza els dissabtes a la tarda)

  • ANEM (sortides mensuals de cap de setmana)

  • CUIDEM (vacances terapèutiques)