FacebookTwitterYouTube  Botó Instagram web

La comunicació és l’eina bàsica que tenim per poder connectar amb el nostre familiar. Ens permet saber com es troba, què li passa, si té alguna necessitat no coberta o quin és el seu estat anímic. Però què passa quan aquesta no és possible o es troba limitada, ja sigui perquè el malalt ha perdut la capacitat cognitiva per fer-ho (com és el cas de les demències) o perquè hi ha dificultats a nivell motor que la dificulten (a causa d’un ictus, d’un traumatisme cranoencefàlic o d’alguna altra malaltia neurològica com la Malaltia de Parkinson o l’Esclerosi Múltiple)?

Cal tenir present que és impossible no comunicar-nos. Simplement, hem de buscar vies alternatives a fer-ho. Aquí us expliquem alguns recursos que ens poden ser útils:

  • Utilitzar l’escolta activa: hem d’intentar comprendre i donar sentit al missatge que ens transmet. La gestualitat, el to de veu o la postura ens poden donar una informació molt valuosa.

  • Situar-nos sempre davant de la persona i a la seva alçada.

  • Evitar ambients amb massa soroll, massa gent o amb poca il·luminació. Evitar les converses en grans grups.

  • Parlar amb un to de veu baix. No cal cridar per fer-nos entendre! Tenen problemes per comunicar-se, no per sentir!

  • Utilitzar un llenguatge clar i senzill, col·loquial.

  • Repetir la part del missatge que s’ha entès. D’aquesta manera ens assegurem què hem entès allò que ens ha dit i només ens ha de dir la part del missatge que falta.

  • Donar temps per respondre. En ocasions poden estar alentits i necessitar més temps per entendre la pregunta i preparar la resposta. No hem de respondre per ells.

  • Realitzar preguntes clares i directes, que es puguin respondre amb un sí o un no.

  • Incitar al pacient a que parli amb un to de veu més alt i que articuli més les paraules, però sense forçar ni incomodar.

  • Quan és molt difícil entendre el que ens diuen, és útil trobar una “paraula clau” sobre el que ens vol expressar (per exemple: saber si ens està parlant de “menjar” o dels “néts”).

  • És millor reconèixer que no els hem entès que donar-los la raó sense saber el que ens estan dient.

  • No parlar d’ells com si no hi fossin.

  • Utilitzar sistemes de comunicació alternatiu sempre que sigui possible (llibretes, pissarres, mòbils, tauletes, plafons de comunicació...).

  • Utilitzem l’humor i aprenguem a riure junts dels mals entesos.

Petits canvis en la nostra manera de comunicar-nos poden implicar grans canvis en la nostra relació amb el nostre familiar!

Utilitzem el terme dany cerebral adquirit quan es produeix una lesió en un cervell que fins aquell moment s’havia desenvolupat normalment.

Les causes que poden produir un dany cerebral adquirit poden ser molt diverses: traumatismes cranioencefàlics (TCE), ictus, tumors cerebrals, anòxia, encefalitis... Però totes tenen en comú que produeixen la pèrdua de funcions cerebrals, que es poden manifestar en forma d’alteracions cognitives, alteracions en la comunicació, dèficits a nivell motor o sensorial o alteracions conductuals o emocionals.

Actualment, i a tall d’exemple, els TCE són la primera causa de mort i discapacitat entre la gent jove. I altres patologies, com l’ictus, es produeixen cada cop més en gent més jove (ja podem parlar de casos d’ictus a partir dels 30 anys), de manera que la seva incidència va en augment. Per això, és de vital importància donar informació sobre aquestes patologies i oferir serveis de rehabilitació per tal de minimitzar les seves seqüeles i millorar la qualitat de vida de les persones que els pateixen i també, de retruc, dels seus familiars.

A nivell motor, les seqüeles més freqüents són l’hemiplègia (paràlisi d’una part del cos), l’hemiparèsia (pèrdua de força i precisió de moviments d’una part del cos), l’espasticitat (augment del to muscular, la qual cosa fa que algunes extremitats adoptin posicions anormals) o la pèrdua del control d’esfínters.

A nivell cognitiu, es poden produir dèficits de memòria (sobretot per recordar esdeveniments nous), dificultats per centrar o mantenir l’atenció, alteracions perceptives, dificultats de càlcul, de raonament, de planificació o de resolució de problemes, així com un alentiment en el processament de la informació.

A nivell conductual, podem trobar dificultats en el control d’impulsos, desinhibició, apatia i manca de motivació, simptomatologia depressiva, indiferència davant el que l’envolta o agressivitat, entre d’altres.

Per tot això, la intervenció en el dany cerebral adquirit ha de ser interdisciplinar, intervenint directament en les àrees afectades a través de fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional o neuropsicologia, però també a nivell emocional, a través del suport psicològic.

La Malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que produeix una disminució progressiva de les capacitats de la persona. És el tipus de demència més freqüent, representant el 70% de totes les demències. El principal factor de risc per patir un Alzheimer és l’edat, de manera que a més edat, més probabilitats de presentar la malaltia. Així doncs, la prevalença del 4% en persones entre 65 i 74 anys augmenta fins el 30% en majors de 85 anys.

El símptoma característic és la pèrdua progressiva de memòria per fets recents, que pot anar acompanyada també de dificultats per trobar les paraules, per percebre o reconèixer l’entorn, persones o objectes o per planificar-se. Aquesta pèrdua progressiva de capacitats interfereix en les activitats de la vida diària de la persona, i sempre representa un canvi respecte el nivell de funcionament previ.

Però, quins símptomes ens poden fer pensar que estem davant d’una Malaltia d’Alzheimer?

  1. Oblidar-se de les coses amb més freqüència del que solia passar (aniversaris, cites de metges, pèrdua d’objectes...).

  2. No recordar com fer una cosa que s’ha fet moltes vegades (en l’àmbit laboral, una recepta de cuina, treure diners del caixer...).

  3. Dificultats per aprendre coses noves (aprendre a fer servir un nou programa informàtic, fer servir una microones o un mòbil nou, recordar un nou canvi de medicació...).

  4. Repetir frases o històries dins d’una mateixa conversa.

  5. Dificultats per realitzar tasques quotidianes (posar la rentadora, planxar, arreglar un endoll...).

  6. No saber quin dia és o desorientar-se pel carrer en llocs coneguts.

  7. Dificultats per recordar el nom de persones conegudes, per trobar la paraula o per seguir el fil d’una conversa.

  8. Dificultats per planificar i resoldre problemes (fer la compra del que realment es necessita, gestió de l’economia domèstica,...).

  9. Manca d’iniciativa o canvis d’humor (abandonar activitats d’oci, augment de la irritabilitat...).

  10. Alteració de la capacitat de judici (regalar diners, menjar coses que saben que els hi poden sentar malament, com en el cas de persones diabètiques, descuit de la higiene personal...).

El veritable quid de la qüestió està en que aquests símptomes han de representar SEMPRE un canvi respecte el funcionament previ de la persona.

L’ictus és actualment la primera causa de mort entre dones i la primera causa de discapacitat al nostre país. A més, els casos d’ictus van en augment, no només perquè la població s’envelleix, sinó també perquè l’estil de vida actual, l’alimentació, el sedentarisme o l’estrès hi tenen un efecte negatiu. De fet, l’ictus el trobem cada vegada en gent més jove.

Una dada important a tenir en compte és que entre el 60 i el 80% dels ictus es poden prevenir, de manera que és important saber quins aspectes del nostre dia a dia podem modificar per disminuir aquests percentatges.

  • Control de la pressió arterial i els nivells de colesterol i sucre.

  • Realitzar exercici físic amb regularitat (caminar, ballar, anar al gimnàs, natació...).

  • Abandonar l’hàbit de fumar i l’alcohol

  • Fer una dieta sana i equilibrada. Són sobradament coneguts els beneficis de la dieta mediterrània.

  • Controlar el pès.

  • Reduir l’estrès.

  • Ser més positius davant les adversitats i mantenir un estat d’ànim tranquil.

  • Augmentar la reserva cognitiva (llegir, aprendre coses noves, escriure, parlar amb gent...).

  • Conèixer les senyals d’alarma.

És de vital importància conèixer quins són els signes d’alarma que ens han de fer sospitar que podem estar davant d’un possible ictus, ja que la ràpida actuació pot condicionar el pronòstic funcional o vital de la persona. S’ha d’anar immediatament a urgències o avisar al 112 davant d’alguns des següents símptomes:

  • Pèrdua de força o de sensibilitat en la meitat del cos.

  • Pèrdua total o parcial de la visió.

  • Dificultats per parlar o per entendre el que se li diu.

  • Pèrdua brusca de l’estabilitat o l’equilibri, amb sensació de vertigen i visió doble.

  • Mal de cap d’inici brusc i de forta intensitat.

 

En patologies neurològiques cròniques, com poden ser la Malaltia de Parkinson o l’Esclerosi Múltiple, o en altres patologies adquirides a causa d’un dany cerebral, com pot ser un ictus, un tumor cerebral o un traumatisme craneoencefàlic, és important seguir un programa de rehabilitació de manteniment.

L’objectiu general d’aquesta rehabilitació és millorar la qualitat de vida de les persones a les que va adreçada.

Des de la disciplina de fisioteràpia, es treballa la força muscular, l’espasticitat, la mobilitat articular, la fatiga i la capacitat ventilatòria, l’equilibri, la postura, la marxa o la deambulació. Tot això es pot treballar a nivell individual o en grup.

En les primeres fases de la malaltia o durant els primers mesos després del dany cerebral, és necessari un treball més intensiu i individual, però passat un cert període, la teràpia grupal pot ser més amena.

La rehabilitació en grup té tots els beneficis de la teràpia individual, però a més s’hi afegeixen d’altres que poden ser també importantíssims, com la socialització, la millora de les habilitats socials, la millora de l’estat d’ànim o el simple fet de compartir experiències amb altres persones en situacions similars, que ens permet veure la pròpia patologia des d’altres punts de vista.

A la Fundació AVAN tenim programes específics de rehabilitació de manteniment (ESPAI), en els quals es fa una intervenció global i adequada a les necessitats de cada persona des de tres disciplines diferents: logopèdia, teràpia ocupacional i fisioteràpia.